Like/Dislike

El clàssic: m'agrada/no m'agrada.

Penso que ara ja tinc prou coneixement com saber què m'agrada i que no, tot i que no sempre ha estat així de clar.

Per exemple, en els aspectes acadèmics. Recordo una passivitat i un desassossec que, encara ara, penso que va ser perjudicial  per a mi però, què voleu, res no em motivava prou com per a definir-me. Així que vaig acabar fent "Biblioteconomia i Documentació", opció possible després de suspendre la selectivitat i fer un curs d'accés a la universitat, un mòdul professional en deien, però no per que fos la il·lusió de la meva vida. Ho reconec: no m'agrada estudiar i sóc molt vaga. Així que era una opció prou bona per a mi.

M'agraden el pèsols. Però un cop més, no sempre ha estat així.

Recordo que al menjador de l'escola m'obligàven a menjar-m'ho tot (suposo que ara també ho deuen fer malgrat he de dir que no hi estic d'acord en aquesta pràctica,  però jo no sóc mestre i desconec les orientacions pedagògiques que els deuen de donar avui dia). Tornant als pèsols, recordo que estaven dolentíssims. Així que sempre que hi havia pèsols en algun plat, els apartava a un raconet.

Fins que un dia vaig acompanyar a la mare a l'institut on treballava i em vaig quedar a dinar al bar. La noia que duia el bar, feia només un parell de plats doncs era un bar petitet i només donava menjar per als profes. Als alumnes els tocaven entrepans.

Aquell dia hi havia un plat al menú: pèsols amb pernil.

Bufa, quin dilema! Vols menjar? Pèsols. No vols menjar? Fins que no arribis a casa no menjaràs res i, a més, faràs enfadar a la mare.

Doncs apa, fem el cor fort. I cap a dins! Doncs resulta que no eren dolents. És més, estaven ben bons. El menjador de l'escola em va causar un trauma que no el vaig superar fins anys després, ves quines coses!

No m'agraden les aranyes.

Ni de lluny ni de prop. Ni grans ni petites. No m'agraden. Gens. És més, em fan por.

Si mai en trobo alguna per casa, jo no sóc capaç de treure-les fora, perquè matar-les, ni pensar-hi!  

Tot i la meva aracnofòbia, estic fent un experiment amb una que hi ha a l'armari. La vaig descobrir l'altre dia i vam fer un pacte: ella no es mou quan jo agafo la roba i jo la deixo viure. A veure quan durara aquest acord...

M'agraden els gats.

Quan era petita, vam anar a casa d'uns amics dels pares i allí hi havia una gata que havia tingut cadells.  Ens en van donar un. Era una femella i la vam batejar "Piga".

Tenia una taca negra a l'ull i d'aquí li ve el nom. Era molt maca i molt bona gata. Va estar amb nosaltres una pila d'anys i llevat d'una caiguda des d'un primer pis i una intoxicació amb un collar de puces defectuós, mai va tenir problemes de salut.

Una abraçada, Pigueta!

Després han passat la Puça, el Neko, la Fuji, el Sato, la Mitjons, la Fuji-2, el Nevat, el Brutus, el Kuro, el Sushi i el Bichi.

No m'agrada la hipocresia.

No m'agraden els polítics.

M'agrada viatjar.

M'agrada la fotografia.

No m'agrada el reggeton.

No m'agrada la desigualtat de classes.

M'agrada pintar-me les ungles.

M'agrada Mallorca.

No m'agrada tenir la família tan lluny i no poder-los veure tan sovint com jo voldria. 

I em deixo mil coses, segur, però avui anem a casa els sogres a dinar i m'he de dutxar així que no puc seguir perquè faria tard i no m'agradaria fer-los enfadar.