Els gats de la meva vida (i III)
Segur que me'n deixo algun però miraré de ser el més precisa possible.
Cronològicament, la primera en arribar va ser la Piga.
 |
| De petita |
 |
| De gran |
Ens la van donar uns amics dels pares que vivien a una masia. Vam posar-li Piga per una raó evident: la gran taca negra de l'ull.
Era una molt bona gata, molt afectuosa, simpàtica i poc emprenyadora. Es va fer molt gran; va viure un trasllat de casa, l'arribada d'una gossa i diverses caigudes a diferent alçada.
Malgrat la gossa i ella tenien una relació de respecte, de vegades la Piga donava un cop de puny a la taula -simbòlicament- i li feia veure qui manava a la casa. Finalment, quan la gossa va morir, ella va decidir que com se li havia anat un dels seus millors amics, que no valia seguir endavant i també ens va deixar.
Més tard, va arribar la gran colla. Començant pels dos històrics de la família: el Neko, i la Fuji.
Ambdós, eren fills de la Maria, la gata dels meus sogres. I quan ens els vam quedar, no tenien més de dos mesos però ja tenien els ulls oberts i eren prou grans com per a venir en moto. Sí, ens els vam endur dins una caixeta de cartró i en moto. D'aquells primers temps no en tinc imatges, però.
La Fuji, va néixer amb una pota mal formada, i per tant, es va quedar coixa. Però aquesta no seria una de les seves característiques més notables ( que ho era, no es pot negar) sinó que el que la caracteritzava era la seva mania de seure sobre teu en qualsevol moment del dia. Que volies mirar el prospecte del batedor que havies comprat al matí i t'asseieies un momentet només per a llegir cinc minuts? Ella sobre teu. Que volies mirar la tele? Ella sobre teu. Que volies buscar una cosa al terra i t'asseies momentàniament al terra? Ella també. Només li faltava assseure's amb tu al bany, però aixó, ho fa el Sushi actualment, així que no li traiem protagonisme.
De vegades, es feia pesada. Perquè es que no podíem fer res en posició de quatre sense ella... Però tot s'ha de dir, era molt tranquil·la i afectuosa.
Lamentablement, i no sabrem mai com va passar, va tenir un accident fa uns anys i la va unir amb el que seria el seu company de moto.
 |
| Fuji |
Ah, el Neko. Qué dir del Neko! El caçador insaciable! Mereix un capítol apart, també. Però com no us vull avorrir massa, intentaré resumir la seva vida el més que pugui.
Quan estàvem vivint a Barberà, un bon dia ens vam trobar la porta de la nevera oberta. I els entrecôtes que havíem comprat al matí... no hi eren.
Si tinguessin llavis, hagués jurat que el Neko xiulava per a dissimular. S'havia fotut tots els bistecs ell sol! Un joc de canell i hop! porta de la nevera oberta. Cal dir que ens ho va fer uns quants cops però, amb la experiència de la primera vegada, vam intentar posar el menjar ben lluny del seu abast.
Però no només li agradava caçar objectes inanimats. Un periquito, diversos ratolins, coloms i potser un lloro van ser víctimes de les seves urpes. Segons he llegit, es considera que si un gat et duu un animaló mort és un regal. Doncs no vegis... ens aclaparava de regals el Neko!
Netejar les restes de plomes i becs no era el millor regal però què hi farem, era un gat amb un gran instint caçador.
Amb el Neko havíem d'anar en compte a l'hora de dinar o sopar. Si badàvem... adéu al que hi havia al plat. Silenciosament, s'apropava i com un lladre de guant blanc, s'enduia el que hi hagués. Vam tenir una bona època de nervis a l'hora de menjar, era tot un neguit.
Amb el temps, les caceres van desaparèixer i es va convertir en el rei de de la casa. I com després es va posar de manifest, va ser el pater familias de tota la gernació de gats que van venir a continuació.
Malgrat els començaments i el seu caràcter lleugerament salvatge, va acabar essent el gat del que més bons records en tenim.
També vam tenir a un gat gris rus de nom Sato. Però no en recordo la procedència. Sí que sé que va desaparèixer fa temps i no l'hem tornat a veure més. Era prou afectuós i molt bonic, amb aquell pèl gris i ben tallat com si fos un gat de concurs.
I no sé com ni perquè també vam tenir la copia del Sato, la Fum. I tampoc sé ni com ni on va anar a parar.
També vam tenir-ne un que li vam dir Pochi, per que el pobre el vam trobar molt descuidat. I malgrat la nostra cura, no vam poder fer res i ens va deixar.
I la Sita, la Mitjons, i la Fuji 2 (la filla de la Sita) que, encara no sabem com, van desaparèixer d'un dia a l'altre deixant-nos la casa plena de mascles.
 |
| La Mitjons dins una caixa de cereals |
 |
| La Sita i els petits, amb la Fuji 2 |
I fins ara, aquesta és la meva història felina.
En principi, no tenim pensat tenir-ne més però mai se sap, perquè el Bichi va venir sense voler i ara s'hi ha quedat.
És que no ho puc evitar...
Comentaris