Els gats de la meva vida (I)

M'estic llegint un llibre d’un paio anglès (Tom Cox) que té sis gats i  m’ha donat la idea d’escriure una entrada al blog explicant una mica la vida que faig  amb cinc animalons peluts.

Segurament pensareu que sóc una d’aquelles boges excèntriques que tenen mil gats i que la casa els fa olor a pixum i que està ple de pèls per tot. Doncs no. Tinc la sort de viure a una casa amb prou  terreny on els gats fan totes les seves necessitats fora i la vida social –o el que facin- també.  Tot i aixó, tenir cinc gats no és una cosa fàcil. Sobretot a l’hora de menjar, és el moment àlgid del dia …i n’hi ha tres, com a mínim, de moments àlgids: al matí, al migdia i a la nit. 

Però tot i que parlo de cinc gats, ben bé, només dos –o tres com a molt- són gats fixes a la casa. La resta van i vénen tot el dia i  només fan acte de presència quan volen menjar o quan plou, que aleshores s’aixopluguen a les cadires del porxo. 

Així, actualment, per ordre d’arribada a  la casa, els que hi ha son: el Brutus, el Nevat, el Sushi, el Kuro i el Bichi.  Us en parlaré una mica de cada u  doncs són tots ben diferents malgrat alguns d'ells són germans de debò.

El Brutus

És germà del Nevat i del Sushi.  La mare, la Sita, era una gata del barri que vam adoptar quan vam mudar-nos a Rubí i un bon dia, ens vam adonar que tenia una panxota una mica més gran del normal. Vaja... seriem tiets!  Dies abans que tingués els gatets, li vam condicionar una capsa amb tovalloles per a que pogués estar còmode. Va ser una molt bona mare perquè va estar-s'hi fins que els cadells podien fer vida pel seu compte però un bon dia, ja no hi era i no en vam saber res més d'ella. Apart del Nevat,del Sushi, i del Brutus, hi va haver una femella, la Fuji, que agafava el nom d'una altre gata que vam tenir i que s'hi assemblava molt però que amb el temps, també va desaparèixer. Ara només queden els mascles.

Sita i els quatre cadells acabats de néixer 

Sita i els quatre cadells una mica més grandets: el Sushi, el Brutus (que no se'l veu perquè ja volia sortir de la caixa) la Fuji i el Nevat

Dels quatre, el Brutus era el més gros de tots. I ja de ben petit, era el més animalot, el més “bruto”. Empenyia als seus germans a l'hora de mamar i no tenia cap inconvenient a trepitjar qui fos si la ocasió ho demanava. Així que el nom de “Brutus” crec que li escau molt bé. Ara que és adult, segueix essent el més bèstia de tots. Aixó sí, si plou o hi ha petards… és la versió felina del Ricardo Corazón de León de la pel·lícula de Walt Disney Robin Hood. Un cagat, vaja. I mira que és ben gran el bitxo! Però noi, no hi ha res a fer..  un petard i el tenim al sofà (o al llit si és hora de dormir) ben juntets…  Però és el primer que reclama el menjar si té el menjador buit. I no ho fa de forma discreta, no pas. Miola com si no hi hagués un demà i és tant pesat que, finalment, frises per a posar menjar per tal de no sentir-lo.

El Brutus en pla simpàtic

El Nevat 

És de la mateixa família que el Brutus i el Sushi però ha seguit una trajectòria molt diferent. És un poruc,  es passa tot el dia fora i va brut, no es deixa agafar i els seus miols  son de pena, semblen crits ofegats i no un miol de gat.

Pobret, fa una mica de pena… Quan es deixa tocar, això sí, és el gat més agraït del món, ronroneja com un descosit però ai de si fas un gest inusual i brusc, se’n va corrents, que deu pensar que l’agafarem per a fer caldo!

Em salto al Sushi, que mereix una explicació apart i passo al Kuro, que la seva història també és ben curiosa.

El blanquet, és el Nevat. Sota del Brutus hi ha el Sushi..

El Kuro

Un bon dia, rectifico, una bona nit, vaig sentir sorolls a la sala i em vaig llevar del llit pensant: serà un lladre? Així que, preparada amb la Katana japonesa  sense esmolar, em vaig dirigir a l’origen dels sorolls.

Obro el llum. I… oh, sorpresa! Tres gats negres petitets estaven corretejant per la sala!  No deurien tenir més d’un mes i la mare no hi era per enlloc. Doncs apa... ja ens veus posant-hi llet per tot i pinso triturat per que eren tan petits que amb prou feines podien mastegar.

El cas és que després de fer un petit llitet pels tres, a l'endemà no n'hi havia cap. Però a la matinada... un altre cop sorolls a la sala. I de nou.. sorpresa! Tres gatets negres saltironant per tot arreu. Els fem el llit, els donem menjar però com són molt salvatges...  s'escapen tots llevat d'un: el Kuro. Tot i ser el que més s'ha domesticat, no és gens carinyós ni amigable. Ens mira sempre de lluny i amb cara de por, com el seu germanastre el Nevat. Si hi ha algún gat menjant al menjador, s'espera fins que ha acabat doncs deu tenir por que el mosseguin també a ell. De tant en tant s'atreveix a entrar a la casa i en molt poques ocasions posa una pota a la nostra habitació. Com a molt, s'asseurà a una de les cadires del porxo però habitualment, s'estarà al terrat ben estirat i ben tranquil.

Per cert, el Kuro es diu així perque  Kuro vol dir "negre" en japonés. 

El Kuro 

El Bichi

El darrer en arribar i també un gat ben curiós.

Ens el vam trobar quan arribàvem a casa després d'una sortida a Barcelona. Al mig del carrer hi havia un gatet que no feia ni un pam d'alçada que, quan ens va veure, va venir disparat a saludar-nos. Evidentment, jo no m'hi vaig poder estar d'ajupir-me i fer-li quatre carantonyes  i el Bichi (que encara no tenia nom) es va acostar més a mi fins que el vaig agafar doncs semblava que era això el que em demanava. Tenia una cara de trapella terrible i va ser així com li vam posar Bichi, de Bichito. Coses d'amos de gats. 

Malgrat la càlida rebuda que ens va donar -sí, els gats DONEN  càlides rebudes quan ells volen, no al contrari-, va anar desapareixent temporades llargues fins que el veí del davant un bon día ens va dir: 

-A vuestro gato le gusta nuestra chimenea... 

És a dir:  va decidir que per menjar i beure, podia estirar-se fins a casa però que per a fer el vago, s'estava molt millor a la casa dels veïns. 

Ara, a l'estiu, els veïns no hi son i ell ens deixa que el veiem més sovint que abans. Sí, sí, ELL ens deixa que el veiem, no al contrari. Però ai, de cop, ha descobert el pernil dolç! Així que entro a la cuina, ell també. No diu ni piu però em mira amb aquells ulls de diferent color (deuria tenir una infecció de cadell que li va afectar a un dels ulls i el té un pèl més apagat que l'altre) i no em puc resistir. És clar que després n'hi he de donar al gat titular, el Sushi, que sinó... no ens parla mai més.

Segurament a l'hivern no li veurem massa el pel  al Bichi doncs els veïns tenen la seva súper llar de foc i és difícil de superar-ho amb una trista bombona de butà.

El Bichi preparat per a ser enviat a l'estranger

El Bichi tot estirat

Continuo més tard amb el Sushi i els altres gats que han passat per la meva vida, que n'hi ha hagut uns quants més però per ara, ja us he donat prou la tabarra. Miau!