VIATGES DEL PASSAT: EGIPTE (1989)

Potser el viatge del que en conservo els records més entranyables.  Va ser el meu primer viatge "gros", vull dir, fora del continent europeu i aixó encara li atorgava un estatus de "súper viatge" encara més important.
El meu primer avió gran (si no recordo malament, eren quatre hores i pico i, fins aleshores, jo no havia passat dels vint-i-cinc minuts del vol a Palma de Mallorca); el meu primer menjar d'avió (que, per cert, me'l vaig menjar tot malgrat no era -ni és encara- el millor àpat que es pugui menjar mai... però en ser la novetat per a mi, no vaig estar-me de punyetes i apa, tot dins!); la meva primera experiència amb els àrabs (què pesats els nens demanant "bachiis!" -propina, regal- cridant i envoltant-nos a tot arreu on anéssim...) i el més divertit: la meva primera experiència de viatge, amb família. I no només els pares i jo, sinó que també es van afegir els meus tiets i uns amics seus. Potser per aixó en conservo tants bons records. Llàstima que no en conservi el diari de viatge, i és estrany, per que essent tant important per a mi, no sé perquè no en vaig fer cap. 

El nostre grup familiar

Recordo la calor del Caire, que no havia patit mai un tipus de calor tan feixuga fins aleshores i que, a Abu Simbel, encara va ser pitjor. Recordo que, per a refrescar-ne el terra, els locals tiraven aigua al carrer, que, per cert, no era asfaltat sinó de sorra i el resultat de tot aixó era que encara pujava més calor i ens ofegava més. 
Espectaculars les Piràmides, tant majestuoses i solitàries en aquella planícia. Bé, solitàries del tot no ho estan per que hi ha tot de paradetes per a turistes estratègicament col·locades, a més a més de cavalls, camells, jeeps... Però malgrat tot, el lloc és increïble. Vam entrar a la piràmide més petita, la de Mikerinos. Quina claustrofòbia! Però jo no vaig donar-li massa importància fins que la Maria no va dir:
-I pensar que damunt nostre hi  ha un milió de pedres! 
Quina angoixa  de cop!
I tot en gran perquè? Doncs per a res. Per que al final del passadís que duu a la cambra funerària, no hi ha res. Literalment. Però vaja, recomano viure aquesta experiència, no sempre es pot entrar en la darrera residència d'un faraó!
Qué orgullosa estic amb la piràmide al meu darrera! 

Amb l'esfinge...



Poètic el Nil. Aquelles barquetes que el creuen, les "falukes", tan tradicionals. És com si el temps s'hagués aturat en aquell indret. No falta el record per a l'Agatha Christie... però nosaltres, no vam patir cap crim, afortunadament. 

Dins una faluka
El que si vam patir va ser algun problema estomacal en forma de diarrea i moltes nàusees, sobretot el primer dia que vam visitar el mercat del Khan-el-Khalili. Uf.. encara en recordo la pudor! La calor, la falta d'higiene dels paradistes i el cansament van fer que la meva primera experiència amb aquell "suq" (basar) fos tremenda. Dies més tard, vam anar per una altre banda i no estava tan brut i em va encantar: tantes botigues juntes, tantes joies, tants colors, tantes olors!
Una de les entrades del basar

I el menjar què, direu. 
Doncs llevat dels primers dies que anàvem una mica perduts tot es va arreglar quan vam descobrir la cadena de restaurants locals Felfela i els seus magnífics bistecs arrebossats. Ja podien ser de camell de tant grans i bons que eren!
Un dels restaurants Felfela, aquest, vora les piràmides

També vam menjar a un restaurant italià (d'un hotel vora el Nil però que ara no en recordo el nom) i a un xinés. 
De les experiències, podríem dir-ne místiques, del viatge, en recordo una especial. No puc precisar el lloc però l'hotel era una mica cutre i no estava massa ben acabat: un matí, quan ens disposàvem a començar la jornada turística començant per l'esmorzar, vaig sortir a la terrassa on es servia el cafè i vaig veure sortir el sol. El mateix déu Ra em donava la benvinguda i, encara que la terrassa no tenia unes baranes massa sòlides i era tot una mica precari, en Ra m'assegurava un bon matí. Què bonic... el seu sol és diferent al nostre, n'estic segura. 
Abu Simbel, quin lloc més estrany. Per que després de veure el temple, es poden veure els "budells" de tota la falsa muntanya, i coi, després de veure meravelles "in situ", veure ferros i passarel·les darrera un temple, no és massa emocionant. Curiós, això sí.
Les meves primeres mesquites. La meva primera experiència amb  la gel·laba (chilaba) que, obligatòriament, ens feien dur a les dones.
Una de les mesquites i jo, disfressada
  
La meva primera experiència escoltant muetzins llegint l'Alcorà mitjançant altaveus per tota la ciutat. Ara ja ho conec, però de primeres, em va sorprendre força. És com tenir una ciutat amb banda sonora permanent.
La meva primera experiència amb camell, i descobrir que, a part d'alts, tenen puces!! Vam contractar una excursió optativa i amb uns quants del grup, vam anar amb camell fins un monestir dins el desert. I vaja,  quina sorpresa la meva quan vaig descobrir que les meves cames eren el plat  principal de tota una colla de petits insectes que passejaven també amb nosaltres... Tot i això, ho recordo com una experiència ben divertida.

Quina llàstima que ara el país arrossegui tants problemes interns per que és un lloc molt recomanable i que de ben segur, hi tornaria amb els ulls clucs.
In šāʾ Allāh (si Alà ho vol)






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LISBOA (Part I)

CELEBRANT DOS ANIVERSARIS...A ROMA! (i III)

THE CURE 2016 (O: "com es nota que m'estic fent gran")