THE CURE 2016 (O: "com es nota que m'estic fent gran")

Vuit anys després de la darrera vegada que els vaig veure, ahir vaig tornar a veure els The Cure en concert. 

I a més a més de gaudir  del concert, vaig adonar-me de moltes coses que no m'hi havia parat a pensar mai abans, tot i que també pot  ser que sigui el pas del temps, que tot ho canvia.

D'entrada, i en comparació amb la darrera vegada que vaig anar al Palau Sant Jordi, la seguretat era el triple i vam passar tres controls abans d'arribar a pista. No em queixo perquè és veritat que les grans aglomeracions solen ser objectius per a cometre tot tipus d'actes violents i després del que ha anat passant arreu, encara més. 

Només entrar em poso a fer comparacions: el darrer cop estava a la Secció 211 fila 19 seient 2. Avui, a pista, amb el "mogollón". 

Vaig amb un amic i uns amics de l'amic però ens separem i el meu amic amb la dona van a seure mentre jo em quedo amb els amics. La pista és prou buida tot i que ja estan sonant els teloners (The twilight sad). Ens acostem tot el que podem el més endavant possible. I jo començo a recordar...

The Twilight sad

Anys enrere, quan vaig començar a anar de concerts, sempre anava a primera fila. Anava amb una amiga meva que el temps i les circumstàncies personals de cada una ens ha anat separant. Ahir també hi era ella  al concert  doncs els Cure van ser el nostre nexe d'unió i que malgrat el temps encara ens manté, d'alguna manera, unides.

El que deia, que jo sempre acostumava a anar a primera fila. Però llevat dels grans artistes mundialment coneguts com els Cure, jo sempre he acostumat a anar a veure grups minoritaris pel que anar a primera fila no era problema, doncs no hi havia grans aglomeracions. Però ah, els temps canvien i jo em faig gran. I ahir de cop, vaig tenir una mica de por. El darrer cop que vaig veure els Cure vaig escollir seient (no recordo perquè vaig fer-ho així doncs després vaig passar-me tot el concert dreta ballant) i no vaig tenir problemes amb la gent. Però ahir, estava envoltada de gent -i més que n'hi hauria amb el pas del temps- i vaig començar a patir claustrofòbia. Jo només mirava el lateral per a veure si podria trobar una ruta d'escapament en cas que em trobés molt agobiada. El darrer concert que vaig anar fa un any (VNV Nation) no vaig patir pas aquesta sensació doncs l'audiència era molt menor encara que igualment civilitzada, tot s'ha de dir.

Així que de cop, vaig veure que ja no era la insensata d'anys enrere i que hauria de mirar en casos futurs una localització millor si no volia patir durant tota l'actuació. Coses de fer-se gran.

Mentre els teloners ho donaven tot, jo mirava l'espectacle de la gent que  anava entrant. Els Cure tenen un ampli ventall de seguidors: des de els seguidors clons (que duen el cabell crepat i vesteixen com el Robert amb camises negres amples i bambes negres) fins les noietes joves que els han conegut fa poc (segurament amb el "Friday I'm in love") passant per el públic de la vella escola que encara que duguin texans, són seguidors de tota la vida i molts d'ells canosos/es i de més de quaranta anys. 

Part del públic

 El que hi havia també ahir eren molts seguidors estrangers. La gira europea acabava a Barcelona i els seguidors incondicionals sembla que els han seguit per tot arreu. 

Entre el públic, es colen els venedors de cervesa. Sí, ara comencen les crítiques. Perquè un altre punt que em va fer veure que ja no sóc tan tolerant amb segons què són amb els venedors ambulants...dins del recinte! És a dir: hi ha diversos bars al Palau Sant Jordi. Doncs perquè han de passar els venedors entre el públic mentre hi ha el concert? No s'adonen que emprenyen moltíssim amb aquella motxilota que conté la cervesa? La gent si vol beure, coi que es moguin fins al bar, no?? Jo és que hi ha coses que em superen.

A Forest!

I relacionat amb això, hi ha els borratxos. Quin gust hi troben de beure en un concert? Beure fins acabar rodolant pel terra, vull dir. Francament, no estarien millor dins un bar o dins casa seva? Per què he de suportar jo el seu comportament (lleig i incívic) i he d'estar pendent de si se'm caurà a sobre o bé  de si em vomitarà? Un senyor amb barret anava tan pet ahir que una mica més i se l'ha de recollir entre uns quants del voltant. Jo trobo bé que et posis fi com una bóta de vi però per favor, a mi no te m'acostis, gràcies.

Això sí, els preus de la cervesa, eren de bar de cinc estrelles Michelin (si n'hi hagués) doncs un got petit ja costava l'escandalós preu de 7,5 Euros! Això sí, el got duia el logo dels Cure i si més no, els del Palau s'asseguraven que després no hi haguessin gots pel terra doncs qui més qui menys, se'l guardava com a souvenir. Jo ni vaig tastar cervesa ni vaig trobar cap got perdut. Res, que en conservo el record com a anècdota i prou.

D'altre banda i seguint amb l'aspecte crític del concert, he de dir (au, ja em podeu començar a tirar pedres) que els fumadors estarien millor en un lloc apartat que no enmig de la "melée". A veure: no es pot fumar en tot el recinte però tot i així sé positivament que en cap concert això es respecta. Però anem a veure: que hi hagi gent fumant no vol dir que jo hagi de vigilar si em cremen amb el cigarret! Ja no dic res del fum perquè mira, en un lloc tan gran com el Sant Jordi, el fum  es dispersa ràpid però la gent, no és gens curosa amb els cigarrets i més d'un i més de dos segur que s'han endut una bona cremada. Jo duia un anorak que patia si amb una cigarreta me'l encendrien com una tea i hauria de sortir a comprar-ne un altre... 

Lullaby

Tot això no deixen de ser anècdotes de la nit però el que sí que m'ha fet veure que les coses han canviat molt des de el darrer concert, han estat els telèfons mòbils i les seves aplicacions a les xarxes socials.

En els darrers concerts que he anat, sí, es fa servir el mòbil per a fer fotos i vídeo. I és una mica emprenyador intentar mirar l'escenari entre un mar de mans enlairades subjectant el telèfon per a fer la foto/el vídeo de record. Jo ho he fet. Però jo faig la foto per a tenir-ne el record. I si puc, la penjo. Sino, ja ho faré.

Ahir va passar el mateix. Mil mans enlaire fent fotos/vídeo i intentar mirar l'escenari era complicat però no impossible. Jo també en feia  de fotos però aprofitava moments que la gent ja no en feia per a pujar jo els braços i fer la foto de record. La sort del concert d'ahir és que va ser llarg... tres hores! I entre bisos i bisos el grup s'amagava entre bambolines i deixava uns minuts per a descansar. I aquí jo aprofitava per a pujar alguna foto al facebook o  a l'instagram. Però ah, jo dec ser una "rara avis" perquè ahir només feia que veure gent que feia la foto i que després no aixecava els ulls del telèfon durant el concert! Hi havia dues noies que estaven més pendents de l'instagram que del concert. Jo no ho entendré mai aixó. Pagues una pasta (UNA PASTA) i després et passes tot el concert mirant una pantalla??? Res, que no dec ser d'aquesta generació. 

Relacionat amb això de les xarxes socials hi ha, com no, menció especial al qui duen pals "selfies". Quin invent el ditxós pal! Tres cops vaig estar a punt que em treies un ull el desgraciat que tenia darrera meu. Un concert no és un lloc per a fer servir aquests pals, ningú ho ha comentat mai?

Res, que amb l'edat em torno més intolerant.

I del concert, doncs he de dir que em va agradar molt. Potser més que el de l'any 2008.

El Robert, amb una mica més de pes, estava igual que sempre. Amb la veu immillorable i amb la correcta actuació dalt de l'escenari, sense grans interpretacions ni ampul·lositats. Ell no és de fer el "showman". Tot i així, al final del concert, crec que vam poder sentir com el Robert s'emocionava i donava les gràcies (amb bastant encert a l'hora de pronunciar, tot s'ha de dir) a l'auditori. 

Friday I'm in love!

El concert (de tres hores)  va passar d'allò més ràpid i malgrat tot, no vaig parar de ballar en cap moment. Sí, el vaig disfrutar. Però l'edat no perdona, i si hi ha un proper, hauré de pensar bé on em poso per no patir tant. 

A veure quan tornen a venir, que m'he quedat amb ganes de més.