ITÀLIA 2019- PART II

Seguim.

El tercer día va començar intentant de nou no inundar el bany del pis mentre ens dutxàvem doncs la casa tenia de tot... llevat de cortines de bany. I això ens va complicar molt la neteja diària. I amb la pràctica aconseguim que no caigui ni una gota al terra (posar mil tovalloles al terra també ajuda, tot s'ha de dir).

Així que un cop nets i esmorzats, sortim cap a l'estació. Avui toca una altre excursió: Cortona. 

La noia dels tickets ens explica molt amablement (molt sorpresa amb la puntualitat dels transports i amb l'amabilitat del personal de cara al públic he de dir) a quina aturada ens hem de baixar i que un cop allí hem d'agafar un bus que ens dura al centre històric doncs, endevineu què, Cortona és a un turonet.

I efectivament, just a la plaça de l'estació on ens deixa el tren hi ha un mini-bus que en 10 minuts surt cap amunt. I sí, amunt. Ben amunt. Perquè el poble és allà dalt! Sort del bus...

                    

Les vistes mentre pugem amb el bus son espectaculars. Quin paisatge! 

Només hi ha tres passatgers més amb nosaltres i ens pensem que no hi haura ningú quan arribem. M'imagino que deu ser que és temporada baixa, no vull pensar a l'estiu com deu estar tot.

Arribem a la Piazza Garibaldi (d'on surt i d'on arriba el bus) i fem una ullada. Quines vistes!! Ens hem d'arribar al centre històric anant per un carrer ple de botiguetes. Com és un lloc molt estret no hi arriba el sol i fa molt fred. I torno a pensar: sort que no hi ha molta gent que sino, això hagués estat terrible! 

Mica en mica ens endinsem al centre i al final del carrer s'obre una plaça, la de l'Ajuntament. Per tot arreu hi ha cartells de restaurants. Crec que deu haver més restaurants que habitants. Em recorda una mica Carcassone, tot ple de botigues i llocs per a menjar envoltat d'una muralla. Doncs aquí més o menys llevat que la muralla no hi és i tot son carrerons que pugen i baixen. I restaurants a tot arreu. I botigues de souvenirs. Sort, sort que hem vingut a l'hivern. No vull pensar a l'estiu com es deu posar de gent!

El pare diu: aquí hi ha un altre quadre que hauriem de veure. Així que som-hi. A l'esglèsia de Sant Francesc hi ha un Piero de Cortona (d'on sinò?)

                                                      

Sorprenentment hi ha molt cotxe aquí dalt. Semblava que hagués de ser un lloc peatonal i no, tots els comerços (restaurants i botigues) necessiten descarregar material i ho fan al mig del carrer. Així que la pau i la tranquilitat es queden en paraules buides que el negoci és el negoci i aquí hem vingut a fer calers. Malgrat això, el poble m'agrada molt. Té unes bones pujades i unes bones baixades però és molt maco.

Ens arribem al Duomo que no és gens espectacular però les vistes de la plaça del davant són impressionants.

                                         

Amb tantes pujades i baixades s'ha obert la gana. No ho tindrem difícil per a escollir lloc per a menjar. Tot és ple restaurants (ho havia dit?) Així que fem una ullada per la zona i escollim un en un carrer que baixa  (qué raro!) No hi ha ningú i ens fa pensar que potser no serà bo. 

Però devem ser un reclam doncs darrera  nostre entren quatre persones i després entra un grup de nou americans amb un guía italià.

I quan marxem és ple. Així que no, no hem fet una mala elecció. De fet, mengem com reis. 

                                                           

I ara per a baixar el menjar qué millor que una bona passejada pels freds carrers de Cortona en direcció al bus? 

Hi ha un bus cada hora i nosaltres tenim sort i només hem d'esperar 20 minuts a que arribi. I mirem la vista de nou. El dia és espectacular i ens deixa unes vistes de la zona que em meravellen.

                                

El bus puntual com un clau ens deixa a l'estació en deu minuts i encara que per megafonia s'avisa que els trens van amb ... 5 minuts de retràs, el tren arriba prou ràpid i ens plantem a Arezzo a les 16.00 hores.

Ens dóna temps per a fer la visita a Sant Francesc i veure els frescs de Piero della Francesca.

El preu de l'entrada és una mica car (8 euros per persona) però el que es veu val prou la pena i a més deixen fer fotos.

Els frescs de Piero estan enclavats a una part de l'absis de l'església i ocupen totes les parets de dalt a baix. Per  a fer les fotografies hem de forçar les cervicals.

                                

En sortir parem a un bar a fer un spritz i un capuccino, descansem una estona i pensem que farem per sopar. Després ens arribarem a casa passant per la Piazza Grande a veure si les paradetes del Villaggio Tirolese són obertes que desde que hem vingut les hem trobat sempre tancades.

I el quart dia ens llevem d'hora que avui tornem d'excursió: Perugia, la llar dels Baci!

Ara ja no tenim problemes per agafar trens i en un tres i no res ens plantem al binario que toca i agafem el tren que en una horeta ens dura a Umbria, com si fos una altre comarca.

Sort que la noia de la taquilla ens ha dit que els trens de tornada passen cada dues hores així que hem de mirar de no perdre'l.

Encara que les finestres del tren son molt brutes podem intuir el llac Tresimeno (on hi va haver una batalla molt famosa a l'època romana). Deu ser lloc d'estiueig nacional perquè està tot ple de botigues i de restaurants tipus Can Pastilla.

I com no, per arribar al centre de Perugia, hem d'agafar un bus que hi ha just davant de l'estació de tren. Com a mínim no hem de fer virgueries amb els transports. 

Un cop més, hi ha una bona alçada desde l'estació fins al final del trajecte però aquest cop la vista no és bonica doncs passem per tot un munt d'edificis (condominios que en diuen aquí)  de vivendes i no hi ha res bonic per a veure.

A la darrera parada del bus es baixa tothom i fem una primera mirada. 

D'aquí sí que hi ha bones vistes. Però Perugia és més gran del que ens pensem i per anar a segons on s'ha de caminar molt o buscar un altre bus que ara no ens parem a mirar.

Així que fem el Capuccino de rigor comencem a caminar pel carrer que duu a la Fontana Grande. I de camí...la botiga Perugina!! És la marca comercial que distribueix el bombons Baci! M'emociono com una nena petita i li dic al pare que de tornada és visita obligada. 

Els edificis del voltant de la plaça em recorden Venècia amb els palaus aquells tan impressionants.

                                             

Un cop fem quatre fotos de la Fontana Grande anem a buscar el Duomo. Ens perdem una mica però al final li preguntem a una iaia de mil tres-cents anys que ens explica quasi tota la seva vida però que afortunadament ens dona bones indicacions per arribar al Duomo. El teniem als morros però com la façana estava a un carreró, no l'haviem vist.

De fet, la façana és inacabada i queda tota desangelada.

Dins no es poden fer fotos tot i que en fem alguna d'amagat malgrat no té massa interés.

En sortir anem a buscar els frescs de Rafael. I seguint les indicacions hi arribem en un moment. Estem sols llevat d'uns altres guiris que fan quatre fotos i marxen de seguida.

Nosaltres ens hi quedem una estona més. 

De tornada agafem un altre carrer en direcció a l'estació però abans ... una botiga de Baci surt al nostre encontre!! És clar, m'hi aturo. Crec que llevat del venedor m'ho enduc tot.

 Mon pare aprofita que jo estic lela amb els bombons per a preguntar un lloc per a dinar i el senyor ens diu que just davant la botiga hi ha un lloc econòmic i que fan menjar de la zona.

Jo pago les compres i sortim. Efectivament, just davant hi ha el lloc que ens ha dit. I no ens ho pensem, que ja estem cansats.

Mengem prou bé malgrat no és el lloc on hem menjat millor de tot el viatge. Aquest cop no fem pasta i tastem la carn. El postre és el millor: semi-freddo de Baci!! 

  

M'agafara  un coma diabètic al final amb tant de Baci! 

Sortint del restaurant seguim el carrer cap a l'estació i trobem una de les moltes portes etrusques que té la ciutat. 

Ens deixem el Monestir al final per que no veiem clar com arribar-hi i a més ja és tard i el tren no espera. Però abans... he de fer la visita a la botiga de Perugina. 

Vull comprar-ho tot! Però la simpatia desbordant de la botiguera em refreda (ironia, és més seca que una arengada). Tot i això omplo un bossa de bombons i imants i marxem.

Ara tornar a l'estació representa tornar a agafar un bus de baixada i al primer que veiem aturat li preguntem al xòfer: cap a l'estació? Sí, sí!

Hem triomfat! 

De camí, el bus té problemes per a fer una corba i es puja damunt la vorera i PATAM!! Un vidre esclata en mil trossos. Una branca d'un arbre que hi havia a la vorera li ha fet un forat i l'ha fet bocins.

El conductor molt preocupat pregunta si estem ferits i no, cap lesió llevat de l'ensurt.

Ens diu que s'ha d'aturar i que un altre bus ens tornara a dur a l'estació.

En uns deu minuts arriba un altre bus i fem el canvi.

I quan arribem a l'estació...el tren ha marxat fa deu minuts així que haurem d'espera una hora i tres quarts per al següent. La llei de Murphy s'ha acomplert: si havia de passar, passara. I ens ha passat. Pero l'estona ens la passem al bar de l'estació llegint La Repubblica i escrivint les aventures diàries. 

Avui soparem tard.