TOT D'UN PLEGAT...

He de donar les gràcies als meus pares per haver-me donat l'oportunitat de veure món en una època en la que era força més complicat que avui dia. Des de que tinc ús de la raó que recordo als pares viatjar tots els anys ja sigui per Espanya o per l'estranger. Al principi, no m'atreïa gaire, per no dir gens. Però un bon dia, em van convidar a viatjar amb ells a Egipte, i a partir d'aquí... les fronteres es van obrir per a mi. Oh, Egipte, terra de faraons!  En aquells moments de la meva vida -corria l'any 1989-,  era el país que més ganes tenia de veure. A més,  no havia sortit mai a l'estranger abans per tant, va ser una bona iniciació. Vaig tenir la sort que també hi va venir família meva de Mallorca i així el viatge encara va ser més divertit. Del que en recordo més especialment, a part de la calor, és del Nil. Aquell riu tan misteriós i que donava la vida als egipcis quan hi havia la pujada de la marea, i en el que els vaixells dels Faraons el travessa...

The winner takes it all  The loser standing small  Beside the victory  That's her destiny  ... Encara se'm posa la pell de gallina quan escolto aquesta cançó dels Abba.  Va ser un dels  primers - sinó el primer- disc  que vaig demanar expressament que em compressin els pares. Els Parchís van quedar destronats i desats a l'armari. Començava el meu descobriment del món de la música. El disc dels Abba era un vinil, dels petits, dels de 45 RPM, aquells que els dèiem "singles" i que només tenien una cançó per cara: la cara "A" era per al hit; la cara "B" normalment era una cançó que no es podia trobar a l'àlbum  original, una "raresa". En aquest cas concret, no puc recordar quina era la cara "B".  Ostres, sona ben antic això dels vinils.. però admetem-ho: jo ja sóc del segle passat! Tornant al disc dels Abba, recordo que li vaig demanar al pare que em traduís la cançó. Encara recordo el toc del plàstic que protegia e...

El soroll més comú aquests dies al tren és "sniff", "snorg", "atxuà" i "cof, cof!". Qui més qui menys arrossega un procés gripal,un refredat o l'està a punt d'agafar o bé l'està acabant. Una gran banda sonora per a començar el dia, sí senyor. No és que faci molt de fred aquest gener encara però és clar, això tampoc és Sibèria. Recordo quan anàvem a Andorra, a casa uns amics nostres, a passar-hi uns dies. La casa tenia una bona calefacció i una meravellosa moqueta a totes les habitacions (llevat del lavabo i de la cuina, on les rajoles et feien passar fred als peus). Com que la casa tenia un bon balcó, algun cop hi vam dur la gossa, la Fosca. S'ho passava tant bé saltironant per la neu i gaudint de la llibertat que li donaven els prats andorrans que, quan els nostres amics baixaven a Barcelona, la gossa els reconeixia de seguida i, de la il·lusió i alegria de recordar la natura, es pixava. Alguns cops hi havia molta neu ...

De tornada de la feina escolto la següent conversa al tren -real 100%-: -Sí, tía, què fort, tota l'estona dient "EEUU"!!  Quina ràbia, tía! -Què dius? Què fort, tía! S'ha de ser burro per no saber dir "iuesei"! -Sí, tía, què fort! I s'han baixat a Sant Cugat. Sí, tía, què fort. Una de les noies anava vestida com si fos un anunci patriòtic americà: jersei amb una minibandereta americana sobre el pit dret; els pantalons crec que deurien ser Levi's però això no he pogut confirmar; les bambes (Converse) amb les barres i estrelles de la gran bandera dels "iuesei" amb la motxilla a joc. Fins i tot la carpeta -de la uni, què fort, tía- estava decorada amb una immensa bandera americana, impossible de confondre amb altres carpetes de la seva colla de la classe.  Això m'ha recordat l'únic cop que he trepitjat els EEUU, ai no!, els "iuesei". Corria l'any '92 i, com rates que fugen d'un vaixell que s'enf...

-Niña, que llego tarde. -e m diu un company de feina pel whasapp.  Pensant-ho bé, és afalagador que quasi als quaranta anys encara em diguin "niña". Això vol dir que no semblo pas tan vella.... Ara que parlo de nens, em meravellen aquelles persones que són capaces de recordar moments de la infantesa; jo amb prou feines en recordo quatre.  Com aquella vegada que ens vam tancar a casa, persianes baixades, silenci sepulcral, nerviosisme dels pares i jo veient tot allò sense entendre ben bé què passava. Anys després descobriria el 23-F i tot el que va tenir lloc aleshores i del que vaig ser part implicada sense saber-ho. D'altra banda, també recordo aquell cop que mon pare va patir una pedra al ronyó. No recordo el seu patiment -que deuria ser gros, perquè una pedra no és per a prendre-s'ho a broma- però sí recordo que tenia aquella disfressa d'infermera (ull, amb còfia i tot!) i que me'l vaig posar per a "curar" al pare. Però també puc record...

Bones!! Més d'un any després de la darrera entrada, torno a escriure. La veritat és que no hi penso mai en les possibilitats que té aquest blog per a la difusió de notícies i mil coses més. Com habitualment no tinc res a dir doncs no em preocupo. Però ara, quasi que pensi que és com un diari. Sí, d'aquí a menys d'un mes faré 40 anys. I potser és hora de  reflexionar. El bo i el dolent que ha passat per la meva vida.  Sí, sé que no són 80 anys i que no estic a punt de morir però crec que és una bona edat per a fer un punt i apart.  Des de l'any passat només em ronda un pensament al cap i és que no em puc creure que ja en siguin 40... Se suposava que amb aquesta edat seria una persona més adulta, més responsable, més ... , .... gran. I no m'ho sembla gens. Responsable? No tinc ni carnet de conduir i visc a una urbanització lluny de la ciutat. Adulta? M'encanta el Garfield, el Simon's Cat, el Charlie Brown, els rellotges Swatch, els bolsos, pintar-me les...