La música de la meva vida

The winner takes it all 
The loser standing small 
Beside the victory 
That's her destiny 
...

Encara se'm posa la pell de gallina quan escolto aquesta cançó dels Abba. 

Va ser un dels  primers - sinó el primer- disc  que vaig demanar expressament que em compressin els pares. Els Parchís van quedar destronats i desats a l'armari. Començava el meu descobriment del món de la música.

El disc dels Abba era un vinil, dels petits, dels de 45 RPM, aquells que els dèiem "singles" i que només tenien una cançó per cara: la cara "A" era per al hit; la cara "B" normalment era una cançó que no es podia trobar a l'àlbum  original, una "raresa". En aquest cas concret, no puc recordar quina era la cara "B".  Ostres, sona ben antic això dels vinils.. però admetem-ho: jo ja sóc del segle passat!

Tornant al disc dels Abba, recordo que li vaig demanar al pare que em traduís la cançó. Encara recordo el toc del plàstic que protegia el disc i, entre el plàstic i la portada, el paperet ben rebregat on hi havia la cançó traduïda. Feia una mica de bulto però era el complement imprescindible del disc: sense ell, el disc no tenia cap valor. Si més no, per a mi.

I ara que ho penso, què se'n deu haver fet del disc? Per la cançó no em preocupo gens doncs avui amb Internet, puc aconseguir la versió en banjo si volgués (i si hi fos).

Però la traducció, el paperet,  on deu parar? De la traducció tampoc no preocupa perquè més o menys encara la puc traduir jo mateixa però m'agradaria tornar-ho a trobar.

Mira que en sóc de nostàlgica...

I després dels Abba van seguir els Hombres G, els Spandau Ballet, la Madonna, els Duran Duran, els Cure, la música gótica-ebm i tots els que he deixat pel camí i que poc o molt, m'han acompanyat fins ara.

Ara amb l'Spotify tots els grups que creia oblidats els puc escoltar de nou i rememorar vells temps. A veure, vaig a fer una mica de memòria: 

-Capercaille: grup irlandès del que en vaig veure un concert a l'Apolo en companyia d'un company d'universitat que, estranyament, els coneixia.

-A-ha: malgrat no els he vist mai en directe, crec que són un dels grups que més m'han agradat dels 80/90. Si mai tornen a Barcelona, crec que no m'ho pensaré pas.

-Dire Straits: un molt bon grup de música que vaig descobrir per la mare, i en el que fins i tot vaig anar a un concert a la Monumental i, si no recordo malament, també en tinc una foto del Mark Knopfler -cantant- entrant a l'hotel, el Merídien de les Rambles. 

-U2: em vaig comprar el "The Joshua Tree" i bé, ja no n'he comprat cap més. Vaig arribar tard amb ells, m'hagués agradat conèixer-los quan  van  treure els seus èxits "Sunday Bloody Sunday" i "New Year's Day", tot i que aleshores jo no n'hagués entès la vessant política de les cançons.

-Prince: bé, el poso a la llista perquè té una única cançó que m'agrada. I molt. "Purple Rain". Crec que és una de les millors cançons que s'han fet mai. Però m'agrada només la versió original, res de directes ni de versions.

-The Police: també vaig arribar tard tot i que em vaig arribar a comprar alguns discs un cop els vaig descobrir. Més tard, descobriria l'Sting. 

-Michael Jackson: quina dèria em va agafar amb el "Bad", ara que ho recordo! Me'l posava dia sí dia també. Però no pot superar el "Thriller", mai de la vida.

No us vull avorrir amb aquesta llista però he començat i, caram, ara no em podria aturar... 

Doncs després de tot aquest exercici de memòria, escoltaré l'Spotify. Què escolto? Bufa, ara el ventall és tan gran que no sé què escollir.

M'he decidit: "Souvenir" dels OMD.