Niña!

-Niña, que llego tarde. -em diu un company de feina pel whasapp. 

Pensant-ho bé, és afalagador que quasi als quaranta anys encara em diguin "niña". Això vol dir que no semblo pas tan vella....

Ara que parlo de nens, em meravellen aquelles persones que són capaces de recordar moments de la infantesa; jo amb prou feines en recordo quatre. 

Com aquella vegada que ens vam tancar a casa, persianes baixades, silenci sepulcral, nerviosisme dels pares i jo veient tot allò sense entendre ben bé què passava. Anys després descobriria el 23-F i tot el que va tenir lloc aleshores i del que vaig ser part implicada sense saber-ho.

D'altra banda, també recordo aquell cop que mon pare va patir una pedra al ronyó. No recordo el seu patiment -que deuria ser gros, perquè una pedra no és per a prendre-s'ho a broma- però sí recordo que tenia aquella disfressa d'infermera (ull, amb còfia i tot!) i que me'l vaig posar per a "curar" al pare.

Però també puc recordar aquella vegada que vaig fer una trastada - no puc precisar què era exactament- però sí recordo el càstig: treure el que vaig entaforar a la tassa del wàter. Em van posar una bossa de plàstic a la mà i em van dir: treu-ho.

Recordo el fàstic que em va fer allò i el disgust que vaig tenir després. 

Què n'és de curiosa la memòria, selecciona uns records tan aleatoris que no deixa de sorprendre'm.

I quan ma mare es va entestar que havia d'encendre un llumí sí o sí? Ah, quins records! Era a l'habitació del despatx de mon pare (on també esteniem la roba) i hi havia un armari que, en lloc de portes, tenia una cortina de vímet que s'enrotllava.

I allí, un darrera l'altre, ma mare insistint: 

-Vinga, vull que l'encenguis!

I jo:

-No! Que em fa por!

Crec que no ho va aconseguir, pobra. Però el més curiós de tot és que no recordo quan sí que vaig aprendre a encendre llumins i que, tot i que el foc em fa respecte, ja no tinc  aquella por tan absurda que sentia en aquella habitació.

De tots els records que podria rememorar, em quedo amb un: la sensació d'alegría i felicitat quan,  el dia de Reis, em trobava tot el menjador ple de capses i caixes de joguines que havien deixat Ses Majestats. Algún cop fins i tot hi vaig posar llet i galetes, no fos cas que tinguèssin un atac de gana.

Crec que no hi ha sentiment més bonic per a un nen que veure els  seus desitjos -o part d'ells- acomplerts. 

Vaja, si que ha donat de sí el "niña"!

No us voldria avorrir amb els meus records, així que és moment de pensar en fer el sopar i a dormir, que demà tornem a treballar i no vull ser jo qui li digui al meu company:

-Nen, que arribo tard.