DE VACANCES: GALÍCIA (3)

DIA 5: ST. ANDRÉS DE TEIXIDO - PARC EÒLIC A CAPELADA - CEDEIRA

Cansats d'ahir, ens llevem tard, quasi a les deu. La marea de la platja està tan baixa que fem una visita per a remullar-nos els peus i "caçar" petxines. Hi ha homes que, amb els pantalons arremangats busquen alguna cosa a l'aigua. Ells deuen buscar (i trobar) les petxines plenes i nosaltres només en trobem les buides. Però tot i així, algunes són molt grosses i, encara que jo no sóc de buscar petxines a la platja, aquestes m'agraden i en recullo un bon grapat.

És molt  agradable malgrat l'aigua és ben freda i tot i que és molt d'hora, el sol encalenteix de valent. Sí, les previsions un cop més han fallat. No plou.
Després de fer un cafetó amb una micro-magdalena, sortim cap a Sant Andrés de Teixido, que ens han dit que hi ha una ermita que val la pena de veure.
Enfilem per una carretereta molt estreta i que mica en mica va pujant per la muntanya. I arribem a una esplanada on hi ha uns núvols baixos que li donen un aspecte tot misteriós a la zona, amb uns grans molins de vent elèctrics envoltats de  vaques i cavalls. La carretera s'amaga entre els núvols de boira i fa una mica de por  tot plegat. No sabem si girar cua. Però finalment, seguim recte. Passem els molins, i la carretera, que era molt estreta, s'eixampla i es converteix en una bona carretera de dos carrils. I a més, molt ben cuidada. Què estrany...
Però uns metres més enllà entenem com és que passa això. Un pàrquing per a cotxes; un pàrquing per a autocars i no hi ha pàrquing de burros perquè no estan de moda, que sinó també! Paradetes de mel. Paradetes de xurros. On som? A Sant Andrés de Teixido. Només hi ha l'ermita i tota la resta de casetes s'han reconvertit en bars o paradetes de souvenirs. Vaja, quina decepció! Nosaltres ens imaginàvem una ermita perduda on no hi arriba la civilització i ens trobem amb l'IKEA de les ermites! A més, no hi podem fer una ullada com voldríem a l'interior per que hem arribat a missa! Així que tampoc podem veure el reliquiari que diuen que és de San Andrés. Tot i això, s'ha de dir que el tal San Andrés va tenir molt bon gust a l'hora de morir-se. És un lloc molt bonic.

Sembla que no hi hagi ningú...





De més lluny si que es pot  veure el poble-IKEA








De tornada a Cariño, ens aturem per la zona on hi ha "miradoiros" per a fer fotos. La zona és espectacular i amb el dia que ens està fent, es veu tot amb claredat. Així que seguim i arribem a la zona dels molins de vent elèctrics (Parc Eòlic A Capelada). La boira ja no hi és i queda un espectacle tot estrany: la modernitat dels molins contrasta amb la natura salvatge de vaques i cavalls que els envolten.

Modernitat amb natura

  Les vistes des del mirador



La zona és una de les més boniques que he vist fins ara i és tot estrany escoltar la remor dels molins elèctrics barrejat amb el soroll del vent. 
S'ha fet l'hora de dinar i baixem al poble per a tornar a omplir-nos la panxa.
El dinar és poc lleuger i necessitem fer un bon descans a casa per a recuperar forces i poder fer una visita a la tarda, aquest cop, a Cedeira.
Té una ría que dóna al mar i  a banda i banda de la ría, les típiques vidrieres. 


Seguim la ría i al final de la riba ens trobem amb un espectacle tot graciós: més de trenta oques demanen menjar als que hi passegen per allí. A més ja es deuen conèixer al personal perquè en arribar una senyora, la multitud d'oques surt disparada cap a ella tot xisclant. Jo, per si de cas, em quedo quieta com un pal perquè les bèsties són prou grosses i ténen tanta força que no vull haver pas d'anar al "centro de saúde" per la mossegada d'una oca, seria, com a mínim, ridícul.


 L'espectacle és ben divertit però més val marxar abans que a la senyora se li acabi el menjar perque no vull saber què poden fer les oques... 
Aquí a Cedeira fa una xafogor insuportable i marxem de seguida. Potser avui sí que valdria la pena banyar-se a Basteira...




DIA 6: MERCAT DE CARIÑO + CONSERVERA "LA PUREZA"

Previsió del temps: pluja. Així que ens quedem al poble. Realitat: una calor de por. Nota mental: no fer cas dels meteoròlegs mai més.
El noi de la oficina de turisme ens va dir que hi havia el mercat molt  aprop d'on érem i que potser li voldríem fer una visita. Home, això de veure els productes locals sempre és interessant.
Així que en un tres i no res, ens plantem al mercat. No hi ha fotos perque.. vaja.. no cal. És un edifici modern de vidre i a l'interior hi ha sis paradetes de les que només tres estan obertes. I el bar, que no falti.
Ens crida l'atenció que al centre del mercat hi ha unes piques amb aixeta com per a rentar quelcom però no ho acabem d'entendre... 
Així, amb una certa decepció, sortim del mercat cap a la fàbrica de conserves. En principi, és la més important de  Cariño i pel que hem estat veient, la única que encara es conserva en actiu doncs el poble està ple d'antigues naus abandonades i que eren conserveres, el motor econòmic del poble fa anys.
El meu pare l'ha rebatejat "La Confianza" i quan ho preguntem, bé, no riuen (perque encara no hem trobat un gallec rialler) però sí que ens diuen que no, que es diu "La Pureza".
Així que trobem la Pureza, nova decepció. Esperem la gran nau industrial amb la gran botiga. I res d'això. Una botiga de dos per dos i una madona que ens mostra una llista de preus de llaunes. Si ni tampoc podem veure el producte d'aprop! Malgrat això, en comprem un parell i com que encara és d'hora i en tot Galícia no saben el que és fer entrepans pel matí, optem per a fer-nos-el a casa. El fuet que hem dut de casa ens farà molt servei.
De camí, comprem una empanada. Aquest cop, de bonítol. Després a l'apartat de menjar ja en parlaré però només vull dir aquí que les empanades que ens vénen aquí tenen de gallegues com jo de xinesa... Aquí si diuen que són de bonítol, és per que duen tres kilos de bonítol. Si són de bacallà, és per que duen tres kilos de bacallà. I si són de pollastre amb xampinyons és per que duen tres kilos de pollastre i de xampinyons. Ah, i el pebrot vermell i el tomàquet que ens posen a les nostres aquí només el veuen de passada, doncs no hi ha més lloc per a posar-hi res a l'empanada!
Després d'esmorzar, tornem a la platja de Basteira. El noi de la informació turística ens va dir que hi ha un altre cementiri, el de Pedra, i que d'allí també hi ha caminets per a veure coses.
Segueix fent bon dia i malgrat aixó, l'aigua de la platja és prou freda i no ens tempta de banyar-nos. 
Jo també vaig tastar l'aigua del Cantàbric

Però el cementiri és a tocar i després d'una pujadeta, arribem. El que no havíem pensat és que aquest cementiri ens deixa just a l'entrada del poble i hem de caminar ben bé un kilòmetre fins arribar al centre... I fa un sol de justícia!

Sort de la tovallola, malgrat això, el coll del Lluís va quedar ben vermell...
 


















Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

I ara, què?

CELEBRANT DOS ANIVERSARIS...A ROMA! (Part I)

CELEBRANT DOS ANIVERSARIS...A ROMA! (i III)