DE VACANCES: GALÍCIA (i 5)

Vagi per endavant: el viatge m'ha encantat i ha estat una gran experiència però, com tot, hi ha coses molt curioses que trobo que s'han de comentar.

Mentre vam estar al poble de Cariño ningú, repeteixo, ningú ens va preguntar d'on veníem, ni què volíem veure, ni quins eren els nostres plans ... res de res. A ningú li interessava res del que dos forasters fessin allí. Curiós, perquè no se'n veuen massa de turistes per Cariño, i vaja, m'estranya. Què volen amb això? Protegir el seu poble d'una possible invasió estrangera? No crec que a ningú se li ocorri anar a la fi del món per a plantar-hi una bandera... Però vaja, que no ho acabo de tenir clar.

D'altra banda, tampoc en tot el temps que vam estar a Galícia no ens vam topar amb un gallec rialler. Simpàtic el noi de la Oficina de Turisme de Cariño, amables les dependentes de la pastisseria del Ferrol, diligent la noia de la geladeria de Santiago i molt atent el cambrer de La Coruña. Però riallers i expressius, no.

La cambrera d'on anàvem a menjar sovint (O Fornil) era el que es coneix per "la alegría de la huerta" i en un moment donat li vam preguntar:

-¿Ya es normal que haga tanto calor aquí? - mentre ens desfèiem en suor en un local que, s'ha de fer notar que no està condicionat per la calor, això vol dir, finestres tancades i sense aire condicionat.

-Estamos flipando. - va ser la seva resposta amb una cara que tan podría dir: "hoy ponen un documental en la tele de la sega del pepino" o "ésta tarde tengo que ir a recoger a los niños"...

Així que amb aquesta expressivitat facial i gestual vam pensar que estàvem vivint un dels moments més estranys de l'estiu a Cariño i que també estava afectant a la seva manera de ser. És clar, a la terrassa hi ha calefactors per tot arreu, però mai van pensar en posar un vulgar ventilador!

El tema del menjar però, ho compensa tot. Sí, sí, us pensareu: quins golafres! Home... a part del Japó és un dels llocs que millor he menjat. I barat! Així que val la pena fer-los una visita.

Com he dit, vam descobrir ben aviat que molt a prop de casa hi havia un bon lloc per a menjar: O Fornil.

Abans, dos incisos:

1. És una característica comuna que afecta a la gastronomia aplicada al bar que fins que no arriba la cuinera, no es menja. És a dir, que són les set de la tarda i vols menjar unes tapes? NO! Fins les nou que no arriba la cuinera, res de res. Patates de bossa, com a molt. Això sí, amb la cervesa sempre hi posen un acompanyament, sigui una mica del dinar que ha sobrat sigui pa amb pernil.

Però si es vol menjar més, s'ha d'esperar.

El primer dia ens va sorprendre, però després, ja quadràvem els horaris per fer-los anar amb el timing de la cuinera.

2. Galícia no coneix els entrepans del matí. Si més no, els pobles. Enlloc fan entrepans i vam trobar al mercat un cartell prou revelador: "se montan bocatas gratis". Així que tú compres l'embotit i els de la parada et fan l'entrepà.

Però de vendre'n, ni un.

Això sí, amb el café matinal normalment sempre hi posen una galeta, una madaleneta...

Seguim: O Fornil.

Acostumats als bars de la nostra terra ens vam pensar que el menjar seria de passa passa així que vam demanar tres tapes (pop, musclos, i croquetes de bacallà) i un entrecot.

Només la tapa de pop duplicava les que ens posen aquí pel mateix preu. I estava boníssim!

Després van venir les croquetes. De bacallà. Amb bacallà. I beixamel. He dit que duien bacallà? És que em va resultar molt curiós trobar-me unes croquetes enormes i trobar el bacallà gairebé sencer, al seu interior.

I no un parell, ni tres... sinó 8 croquetons!

Ens començàvem a plantejar que havíem demanat massa menjar... Però és clar, la "alegría de la huerta" no ens ho va pas advertir...

I arriben els musclos:

L'animal era tan gran que quasi sortia de la closca! Tendre, melós, boníssim! Només amb llimona estava espectacular!

De l'entrecote no en tinc fotografia perquè ja no podíem amb la nostra ànima. Però no cal dir que era gran, ben fet, i no calia fer força amb el ganivet per a tallar-lo doncs quasi es tallava amb la vista.

Després de les macro-tapes, es va fer difícil de menjar. Ah, un punt més a favor dels gallecs: totes les patates que acompanyen els plats principals (siguin carn o peix) duen patates... de debò! Res de patates congelades de bossa! I per tant, encara que el plat no sigui massa bo -difícil a Galícia- ho compensen sempre amb una bona ració de patates.

Mentre fèiem la digestió de tot (postres inclosos), vam veure que a la taula del costat s'havien demanat un plat que no podiem veure bé i que no teniem clar què era. Duia patates, això segur, però el que hi havia per sobre...eren escopinyes? Ja ho preguntariem un altre dia. De cop, ens havíem fet clients fixes.

Tema empanades:

Les empanades que ens vénen aquí són una estafa. Les omplen de pebrot vermell i de tomàquet per amagar la poca tonyina que hi posen i a això els diuen "empanada gallega". Doncs no. L'empanada gallega pot ser:

-De bacallà (d'una pastisseria del Ferrol, amb molt de bacallà i res de pebrot, boníssima!)

-De bonítol (sense tomàquet ni pebrot, amb molt de bonítol)

-De pollastre (del forn de Cariño, sense pebrot i amb molt de pollastre)

-De pollastre i xampinyons (del mercadillo de Cariño, amb molt de pollastre i molts xampis)

-De pop (del mercadillo de Cariño, amb pop tallat ben petit)

-De ratjada (del mercadillo de Cariño, amb.. endevineu: molta ratjada!)

Sigui del que sigui, hi ha una empanada. I a molt bon preu, la de bacallà, un bon tros només va costar 3 euros!

Seguim amb la nostra ruta gastronòmica.

Dos dies després de veure el plat tan estrany que van servir als que hi havia al nostre costat, vam atrevir-nos a preguntar a la cambrera més graciosa del bar:

-Ayer vimos que comían..esto.. ¿puede ser berberechos con patatas?

-Sí, berberechos fritos con patatas. No está en la carta pero hoy tenemos también.

Vam repetir de croquetes i vam tastar el rap amb salsa, que només tenien mitja ració, que hem de dir que era per a un sol amb molta gana.

I van venir les famoses escopinyes:

Potser duien una mica de sorra però no massa, per que es deixaven menjar sense problemes. Escopinyes fregides amb una mica de pebrot verd i vermell i un pél de ceba. Això era tot.

Al final era una mica pesat, per l'oli, però ben bo tot plegat.

A O Fornil també hi posaven tapes:

La tapa del divendres: carnsalada a la brasa feta al moment!

Bollo preñao (pa amb xistorra) i arrós, una altre tapa entre setmana

Croquetes de pollastre

Com no només de O Fornil viu el turista de Cariño, he de comentar els altres llocs que hem visitat (gastronòmicament parlant):

-A Coruña- Bar restaurant Sousantos

Un menú de codillo amb grelos i patates per 9 euros i un plat combinat que no em vaig poder acabar...

-Cariño: Garampín

Els menús (9 eur) eren molt interessants i sempre hi havia alguna sopa o caldo. El primer dia vaig tastar el "consomé de caldo" que n'hi diuen "consomé" perquè dir-li "lo que queda del caldo gallego sin poder colar" és massa llarg.