DE VACANCES: GALÍCIA (2)

DIA 3: CABO ORTEGAL + CARIÑO

El tercer dia vam optar per a fer una cosa light, doncs encara arrossegàvem cansament del viatge. I vam decidir fer-li una visita al Cabo Ortegal i al seu far. Hem d'aprofitar el bon temps que segons els meteoròlegs, canviarà aviat.  El lloc és molt bonic però es nota que era un lloc força turístic  perquè l'han reformat i condicionat per a que hi puguin aparcar els cotxes amb facilitat. No vull saber com seria d'origen... Les vistes són molt boniques i no hi ha mala mar així que podem veure fins on ens arriba la vista. No estem del tot sols per que hi ha una senyora que passeja el gos (sí, sí, passeja el gos allí, amb toooooooooota l'extensió que té a Cariño per a fer-ho, ho fa aquí...).I un pare amb un fill que li diu que no ha de posar el cap entre els barrots de fusta. Sí, millor que li expliqui, no val badar amb això. Però els visitants més insignes són el trio de Guàrdies Civils que es baixen del cotxe i que, binocles en mà, van mirant la costa. Busquen contrabandistes? Millor no saber-ho... 

Sembla que faci fresca però no, gens

L'accés al far, ben asfaltat

Les vistes

De tornada, deixem el cotxe en un racó, i fem una volta pel que són les afores del poble. Hi ha el cementiri i un cavall està pasturant tranquil·lament a la vora. 

Què bucòlic!

Un cop tornem al centre del poble, fem un cafè al bar de sempre i decidim prescindir de cotxe i fer una passejada pel poble. El centre, però, fa pujada i com no sabem on anem, decidim seguir a unes senyores que, en ser diumenge, ens imaginem on aniran: a l'església. Efectivament, les dones, a bon ritme, ens duen a l'església del poble, que visualment no té cap interès però que sonorament sí: no té campanes però sí un MP3. Això vol dir, que quan sonen les suposades campanes, fan un soroll de màquina electrònica i que el so clàssic es converteix en una gravació que acaba en sec. Curiós, barat però curiós. Arribem a dalt de tot del poble, de nou al cementiri i al cavall del començament i decidim tornar al port. Les casetes de Cariño estan pintades de colors pastel, com ja vaig dir, i fa un efecte ben bonic.

Casetes de Cariño

Algunes els falta una mà de pintura i d'altres es nota que les acaben de pintar. Però en general, fa tot bonic. 

És hora de dinar i passem per un súper i fem una compra exprés: ous, pa, oli... dinarem ous ferrats.

Deu ser el cansament però ens quedem a descansar a casa durant un parell d'hores i en aquest temps.. paf, plou! Finalment, presenciem el clima del que ens ha parlat tothom i al que venim preparadíssims (tres paraigües, jerseis de màniga llarga, sabates d'hivern, mitjons gruixuts, impermeable...). La pluja ens fa quedar immòbils a casa durant un parell d'hores però finalment, sembla que s'atura i aprofitem la calma per a sortir. Caminem per la  vora del mar fins la platja més llunyana, la de Basteira. Protegida per les dunes, és un entorn natural increïble.

Les dunes a la platja

Ben abrigada.. no fos cosa que ens refredéssim!

Descobrim que no som els únics que hem sortit al carrer perquè, malgrat els gallecs hi estan més acostumats que nosaltres a aquest clima, han aprofitat tots per a passejar el gos. Ens fem amics de gairebé tots els gossos del poble. 

És prou tard i ja podem anar a sopar. La cuinera haura arribat. Sí, a Galícia no es mengen tapes ni es fan entrepans fora de l'horari que et marquen els cambrers. Si la cuinera arriba cap a les nou (que no és  un horari exacte, per cert), fins que ella no arriba no hi ha menjar. Així de senzill.

Com he dit que del menjar en parlaré més tard, em salto el sopar pantagruèlic i ens anem a dormir. Demà toca viatge llarg, que segons el senyor del temps, farà sol.

DIA 4: FERROL-A CORUÑA-SANTIAGO

El senyor del temps l'ha encertat. Fa sol. Molt sol. De fet, no hi ha ni un núvol. Així que deixem els paraigües i la roba d'abric i canviem  al mode "suarem de valent avui". El GPS (s' hauria de dir SPS, Selva Positioning System) ho té fàcil i aparquem a les afores de El Ferrol.  Ja suem i no són ni les nou del matí. El mapa diu: cap avall. I baixem un carrer que després, haurem de pujar i es veu força inclinat. Però fer turisme té aquestes coses. 

Ens duu directes a la zona industrial de la ciutat i no podem veure el mar. Veiem que el passeig marítim és lluny d'on som ara i donat que la ciutat tampoc ens diu res ara com ara, girem cua i xino-xano anem cap al cotxe. De camí, passem per la zona antiga de la ciutat i via comercial.  Les cases segueixen l'esquema de disseny gallec: tot de vidrieres que donen al carrer. Serà que l'hivern aquí és molt rigorós i eviten qualsevol contacte amb l'exterior.

Vidrieres modernistes

Aquest sí que té un balcó!

Carrer comercial

Fem una parada a una pastisseria per a fer un cafè i una empanada de ... bacallà! i seguim, cap a La Coruña.

Hi ha indicacions molt clares que ens duen directament a la Torre Hércules i no hi ha pèrdua. El pàrquing és gratuït i deixem el cotxe sense problemes. Seguim suant, no ho oblidem. I és clar.. com no deuen estar acostumats a tant de sol, no hi ha ni una ombra on aixoplugar-se de la solana! La pujada a la Torre és un pel complicada per la calor però ens amenitza un gaitero que hi ha. Pobre.. deu estar suant de valent!

La torre de Hércules i el víking Breogán

No pugem a la torre perquè hi ha molta cua i a ple sol no és el millor moment per a esperar... així que ho deixem còrrer i fem una volta per la zona, que, d'altra banda, ja s'ho val. La torre està al costat del mar i les vistes són espectaculars. 

Fa un sol de por i com he dit, no hi ha cap ombra i no duem ni aigua, així que és hora de tornar al cotxe i mirar de dinar.

Després de fer un mos, anem a buscar la Avenida de la Marina, que segons les guies, és un passeig vora el mar molt bonic. El trobem. I sí, és un passeig. Però ple d'obres. Lamentablement, no podem veure el passeig marítim perquè l'estan rehabilitant però veiem les vidrieres que són marca de la casa gallega.

Av. Marina

De tornada a buscar el cotxe, que, per cert, hem deixat en zona blava i que per 1,30 Eu podem estar-hi gairebé tot el dia (a Barcelona per aquest import només ens deixen un minut), veiem el casc antic de Coruña. Ple de restaurants i molt turístic, em recorda el barri antic de Palma.

I aprofitant que fa sol, massa de fet, anem cap a Santiago de Compostela. De nou el SPS no falla i anem "on the road to Santiago!" (Oysterband, road to Santiago). 

Venint de Cariño que quasi no hi ha gent ni animació, arribar a una ciutat com Santiago és tot un contrast.  Deixem el cotxe a un pàrquing i creuem els dits per que la clatellada no sigui espectacular doncs estem a deu minuts a peu del centre històric i això es paga.

Xino-xano, ens arribem al centre. Uf... hi ha turistes per tot. Ah, sí, nosaltres també som turistes ara que hi penso, però som diferents, nosaltres (jaja!). Els carrerons estrets  son plens de restaurants, botigues de souvenirs, bars... una bogeria.

Evidentment, no cal ni llegir les indicacions doncs tota la gentada es diriegeix al mateix lloc: la plaza do Obradoiro.

Com deien en aquella sèrie catalana (Oh, Europa!): "me la imaginava més gran".

Vaja, la catedral està plena de bastides, l'estan rehabilitant! Llàstima, no la podem gaudir en la seva màxima esplendor i ens haurem de conformar en veure-la a trossos, perquè les bastides no la tapen sencera.

La catedral amb les bastides a trossos 

El Botafumeiro

Plaza do Obradoiro

La plaça és un mal refugi per als peregrins acabats d'arribar i la poca ombra que hi ha és molt cobejada.

Entrem a la catedral. També en obres. No podem veure fer el cop de cap tradicional al Santo dos Croques perquè està d'obres. I l'abraçada a l'apòstol la farem en un altre viatge doncs hi ha una cua que arriba fins la porta. 

L'interior no m'entusiasma. Es veu carrincló, vell, sense llum.  El Botafumeiro penja d'una corda però l'han lligat perquè no toca que es mogui avui. Ara, la corda... si mai es trenca, els feligresos ho patiran.

Això sí, hi  ha una capella amb el sostre de fusta que val la pena veure.

Fem quatre fotos més i sortim. 

Sorpresa: el pàrquing només ens costa 3 euros i hi hem estat més de dues hores. La veritat, és que així dóna gust deixar el cotxe.

Demà diuen que plourà així que s'ha de fer més visites. 

El sostre de la capella