DE VACANCES: GALÍCIA (4)

DIA 7: EL SEMÁFORO + ESTACA DE BARES + O BARQUEIRO + ORTIGUEIRA + VIVEIRO

Ja hi tornem a ser: el temps diu que avui plou. I si mirem per la finestra, de pluja poca. Més aviat ens trobem amb un cel blau i net de núvols que ens dóna la benvinguda a un altre dia preciós a Galícia. Així que hem d'aprofitar, avui farem excursions fora de Cariño. 

Primera aturada: el Semáforo. Era una atalaia marítima i d'aquí li ve el nom del Semáforo, doncs organitzava les entrades i les sortides dels vaixells de la zona. Ara és un hotel que a l'estiu deu tenir molta clientela perquè està en un lloc privilegiat (a dalt de tot d'una muntanya) però que a l'hivern no hi deu anar ni Déu perquè si la carretera ja és prou dolenta sense pluja,  no me la  imagino amb pluja o pitjor, amb neu. Amb el bon dia que ens fa fem un munt de fotografies. La zona és molt bonica i val molt la pena aturar-se i,   de passada, fer un cafè.

  

                                           

Després, baixem fins al Far de la Estaca de Bares. Allí, les vistes no són tan boniques per que no pots tenir una perspectiva de 360 graus però tot i això, podem veure el Cabo Ortegal i Cariño. Aquí ens trobem més gent que al Semáforo i unes senyores que acaben d'arribar i que comenten en veu alta i com si fossin gallines les dificultats que han tingut per arribar aquí amb el seu GPS ens fan decidir de marxar.

De tornada, passem per O Barqueiro, un bonic racó a la desembocadura del riu Sor. De fet, la part interessant és el port, i un carreró estret i en molta pendent, ens hi duu en un moment. Es diu així el poble per que diuen, va haver-hi un "barqueiro" que anava de riba en riba amb la seva barca duent a la gent del poble. Ara hi ha un pont.

És un port petit,  hi ha marea baixa i això desllueix una mica la vista per que hi ha totes les barques en un pam d'aigua bruta i més sembla un estany brut que no pas un port. Malgrat tot, és un port bonic (és petit però ple de bars, això sí).

El Far de l'Estaca de Bares

O Barqueiro

                                                 

La visita a O Barqueiro és breu doncs el port no dóna per a massa cosa així que enfilem de nou la carretereta de pujada i ens dirigim a Ortigueira. 

Hi voliem anar ahir però, quina coincidència, la Vuelta Ciclista a Espanya començava la seva etapa a Ortigueira! 

És dia de mercat i la plaça de dóna al port és plena de paradetes. Tenim sort: podem aparcar el cotxe just al costat del Club Nàutic. Moltes paradetes de roba i alguna de menjar. Fem una volta pel poble i ens arribem fins la carretera principal, i allí, fem una aturada estratègica per a un café. Un cop recuperats, tornem al centre del poble. Passem per una botiga de ceràmica de Sargadelos i al·lucinem amb els preus que es gasten. Tot i això, em firo un penjoll.

Passegem pel port i ens adonem que totes les roques del voltant del moll són plenes de musclos i de crancs... Què estrany que no se'ls hagin menjat.

El gaiter, escultura (glups) del poble

El port d'Ortigueira

El cranc i els musclos d'Ortigueira

Per acabar el dia, hem de veure Viveiro, que, de camí a Cariño hi vam passar i em vaig quedar amb les ganes de veure la ría, que semblava un lloc molt bonic  per a veure.

El SPS ens marca com arribar-hi i aparquem al primer lloc que veiem. Mmmm.....això no s'assembla en res al que jo vaig veure el primer dia. Més aviat sembla Salou. En una banda del carrer hi ha una platja amb un gran arenal i l'altra banda és plena de restaurants. I el pont? I la ría? I les barquetes?

Decebuts, anem a buscar on omplir la panxa i potser després veurem  les coses millor trobarem això que jo vaig veure d'inici.

Tots els locals semblen de turistes (sí, ja sé, nosaltres també ho som però no som els clàssics, tot s'ha de dir, tenim un mínim sentit del gust, si més no).

I de tots els que hi ha ens crida l'atenció un que té entrada per un carreró i que pel carrer principal hi té un gran anunci. Pulpería Os Píos, per a més indicacions.

Del menjar, ja en parlaré més tard però només us vull comentar el tarannà del cambrer, molt gallec:

En un moment donat, el Lluís li pregunta per el famós pont, el que estem buscant. I ell, tot seriós contesta: 

-Sigue en su sitio.

Sense comentaris.

Més tard, el cambrer, tot seriós (sí, ho repeteixo perque encara és hora que trobem un gallec que rigui) ens diu:

-Parecéis gallegos

I jo, tota innocent, entenc que es refereix a la nostra procedència (que, d'altra banda ningú s'ha volgut informar d'on som) i li contesto:

-No, no, somos de Barcelona.

-Ya, me refería  a vuestra manera de comer. Parecéis gallegos.

I es toca la panxa, un panxa més grossa que una bóta de vi!!

Ah... perfecte. No riuen i a més ens diuen que mengem molt, sí, de tornada ja farem règim, oído!

Tot i això, el cambrer, finalment, ens dóna les indicacions per anar al pont, que resulta que està una mica més enllà d'on som ara. 

Tornem al cotxe i sí, aquest cop sí, trobem el centre de Viveiro. Deixem el cotxe en zona blava i malgrat fins les quatre de la tarda és gratuït, hi posem un euro que ens permet estar-hi fins tres quarts de sis. Quasi res!

Tothom dina i tots els comerços són tancats. Millor, per que la zona antiga del poble són tot de carrerons estrets que, plens de gens, poden ser un formiguer. Pugem fins l'església de Santa Maria del Campo. No és massa cosa però està en una zona prou bonica.

Les cases tornen a tenir les vidrieres típiques de la zona donant-li un toc molt bonic a tots els carrers.

Sortim per la Porta de Carlos V, que antigament era una fortalesa i que amb el temps, va refer-se com a un homenatge a l'emperador Carles I d'Espanya i  V d'Alemanya.

El pont de la Misericòrdia hi és just davant i ens fem les quatre fotos de rigor, i tenim sort per que fa molt de vent sinó seria insuportable patir la gran solana.

Santa Maria

Porta de Carlos V

Nosaltres al pont

Vista des del pont

DIA 8: DESCANS A CARIÑO

Tal i com ens va dir el noi de la oficina de Turisme, avui hi ha mercat al carrer. Al final del passeig Marítim ens trobem amb unes quantes paradetes de les que hi havia ahir a Ortigueira i aprofitem per a fer quatre compres de menjar. És dia de festa al poble i hi és tothom al passeig. Em pensava que hi hauria alguna paradeta de parament de la llar i em podria firar alguna peça per a la cuina, però no. 

Cal que digui que fa sol també avui? Hem de concloure  que Galícia pateix de mala fama en relació al clima però quan fa sol...en fa molt. Tots els jerseis, mitjons i paraigües han quedat igual de ben posats a la maleta que quan els vaig posar el primer dia. La protecció solar, però, ha quedat a casa i això ha estat un error. La propera vegada ja ho sabrem.

El darrer dia, així, el passem al poble i descansem prou per a preparar-nos per els centenars de kilòmetres que hem de fer l'endemà, de tornada a casa.

En resum: Galícia és molt recomanable i si fa bon temps, encara més.

A la propera entrada del blog us parlaré del menjar i del caràcter dels gallecs, que ens ha sorprès, doncs ens esperàvem curiositat i ens hem trobat indiferència.

Apa, fins la propera!