NO TOCAR / NO TOQUEU / DON'T TOUCH

Evidentment que toquen. Ja els pots posar el cartell de tres metres quadrats, amb lletres fluorescents i amb llums que s'encenen i s'apaguen. Els nens ho toquen igualment. Nens i no tan nens, tot s'ha de dir.
Aquest és el primer que he de dir de la darrera experiència a una fira i més concretament, dins la Barcelona Games World 2018, dins un stand de l'apartat RetroBarcelona on hi hem estat aquest cap de setmana.
El Lluís hi exposava uns ordinadors japonesos molt especials i jo els havia de vigilar. Com en tota la zona on érem hi havia de tot per a jugar i tocar, els nens es pensaven que els nostres aparells també es podien tocar. Jo apart de vigilar i respondre preguntes, havia de fer cara de gos. Era fàcil de saber a qui fer-ne: que uns nens venien corrents des de lluny i es frenaven de cop en veure que els nostres ordinadors no tenien teclats ni joysticks per a jugar? Cara de gos.  Que uns nois de més quinze anys s'ho miraven estranyats però no tocaven res? Cara simpàtica. Això sí, la seva cara deia "com uns ordinadors que estaven mostrant jocs interessants no es podien tocar?" Però més respectuosos i educats marxaven cap al següent stand.
De tot això jo m'he sorprès molt doncs no hi entenc i ho veig com un món molt curiós sobretot per a una neòfita com jo.
Necessita una menció apart els que van disfressats que, ja quan vam estar al Saló del Manga em va resultar molt curiós però els anys passen i l'habilitat i les tecnologies milloren i es poden veure dinosaures caminant tan tranquil·lament entre la gent. Això sí, la disfressa duu una vàlvula d'aire per a que el pobre que hi va dins no es mori ofegat doncs la disfressa el tapa completament.
L'afició a jugar és molt gran i fins i tot qui no te mobilitat amb els braços pot jugar amb els peus. Sí, ho he vist. I amb gran traça fins i tot!
De tant en tant podia veure com personal que duu un expositor (identificable per l'acreditació que ens van penjar a tots al coll)  és allí però que no té ni idea de jocs. Vaja, com jo, que només feia cara de gos.
I la iaia. Una iaiona de més de setanta anys que encara em pregunto què hi feia allí. Anar amb els néts? No vaig veure que anés amb cap nen o noi. Ella i una dona que l'acompanyava. Però es passejava per els stands com si fos casa seva. Ella sí que ha viscut el naixement de tot el món dels jocs!
Els ordinadors del Lluís son molt especials i només la gent de més de quaranta anys se'ls mirava i se'ls remirava de dalt abaix. En va haver un que li faltava fer la prova del Carboni 14 per a confirmar-ne l'antiguitat! En arribar a casa es faria una rèplica amb una impressora 3D?
L'experiència m'ha deixat unes quantes anècdotes divertides i la sensació que hem fet una bona feina i que ha valgut la pena tot l'esforç.
Fins l'any que ve (potser).






Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TARDA D'SCRAP: COM FER UN ÀLBUM (TERCERA I DARRERA PART)

Imatge
 I finalment queda la decoració i enganxar les pàgines al llom. Jo he agafat una col·lecció de papers que, més o menys, ténen els colors conjuntats i que hi peguen amb el color de les fulles de l'àlbum però es pot fer del color que sigui i combinant-los de la forma que millor penseu. He decorat tant la contraportada com la darrera pàgina posant dues butxaquetes i així queda una mica més "vestit" i permetrà posar-hi algun afegit tipus full amb l'índex de les fotografíes,  per exemple. Abans d'encolar les pàgines al llom, vaig a decorar el llom per la part exterior, que durà el títol de l'àlbum, en aquest cas: Arezzo. Els números de l'any no em convencen gens així que segurament els canviaré pero les lletres les trobo divertides (són unes enganxines amb una mica d'espuma que vaig comprar als xinos). I quan ja tinc  totes les pàgines decorades i els darrers detalls, enganxo les pàgines una per una al llom.  Consell: jo començo a enganxar per el final, don
Més informació

ITÀLIA 2019 - PART 1

Imatge
I com comença a ser habitual, en desembre faig un viatge amb el pare. I un cop més a Itàlia. S'ha de dir que ha estat una Itàlia ben diferent del que m'esperava doncs encara que vam aterrar a Florència, no ens hi vam estar ni mitja hora doncs el nostre objectiu era una població propera on hi teniem el allotjament i des d'aquí fariem excursions. I així, llevant-nos a la mala hora (quina mania tenen les companyies aèries de posar aquests horaris tant criminals per a sortir!) anem a buscar al pare i de casa seva a l'aeroport. Sense incidents a remarcar fins a l'arribada a la plujosa Florència.  El bus desde l'aeroport ens deixa a l'estació de tren de Santa Maria Novella i molt a prop hi ha l'església que li dóna el nom, Santa Maria Novella. I com és molt d'hora, ens hi apropem. És tant d'hora que  encara està tancada però la podem veure per fóra i jo no recordava que fos tan bonica. Si és que encara que no sóc catòlica he de reconèixer que
Més informació

Comença l'estiu! o comença l'estiu?

Imatge
Fa dies que vull escriure però per unes coses o d'altres no puc fer-ho. El cas és que ja som quasi a l'agost i ..vaja, avui fa fresqueta. Està fent un estiu estrany. No he passat massa calor i fins fa pràcticament dos dies encara dormíem amb el nòrdic. Això què voldrà dir, que fins l'octubre tindrem calor? Doncs menjar el panellets en calent.. no sé... no ho trobo d'alló més tradicional. Però ben pensat, ja fa anys que les castanyeres treballen en un clima prou càlid com per a que no vinguin de gust menjar aquesta fruita. Si no vaig errada, l'any passat  encara duïem sandàlies i elles ja havien posat la paradeta. Ara que, si us he de dir la veritat, mai hi he comprat res a les castanyeres. Les castanyes, des de que vaig descobrir que habitualment hi porten llogaters, ecs, em fa angúnia menjar-ne. I els moniatos, són dolços i no m'agraden. Així que amb mi fan un pobre negoci.  També està essent un estiu plujós. Hi ha algun refrany que digui res sobre el ju
Més informació