EL QUE ESCOLTO ANANT EN TREN

Entro al vagó del tren, m’assec i tanco els ulls. És d’hora. Podré dormitar una mica durant el trajecte. El vagó no és del tot ple.

Començo a escoltar el soroll d’una serra. Una serra al tren? Ziiiunn... ziiiiuunn...

Obro un ull. El meu veí de seient està veient un vídeo al telèfon de tallar arbres.

No hi havia un altre moment més ideal per a veure-ho que al tren.

De la cara que dec haver posat baixa el volum ràpidament. Però segueix veient-lo.

Tanco l’ull de nou. Tornem-hi. Intento relaxar-me un altre cop.

A una de les estacions, suposo que Sant Cugat, escolto que pugen tres noietes.

-Ah, vas anar a Boston? – diu una.

-No, no, aquest any vam anar a Sèrbia i Montenegro. Boston va ser l’any passat. Tu eres a “iukei”, oi?

Iukei???? Em costa entendre-ho al principi però després caic: UK. Iukei. No Londres o Gran Bretanya o Anglaterra. Iukei.

Em recorda aquella vegada que, també al tren, em vaig topar amb unes noies que als Estats Units els van diu “Iuesei”. Seran les mateixes?

La que no va ser a Boston comença a parlar de les seves noces amb Nick, que li va regalar un anell de dos euros fins que li va poder regalar un de més bo.

Sí, ho escolto tot. Però no és que faci de xafardera. És que són a dos pams de mi. És inevitable escoltar-les.

Decideixo no intentar dormitar més. No es pot. El vagó comença a omplir-se.

El meu veí, xinès, decideix deixar els vídeos de fustería i es posa a enviar audios per Whatsapp. Li contesta una dona. Llàstima que em perdo la informació per no conèixer mandarí  però deu ser alguna cosa important perque la dona li contesta en un to com dient “Ja t’ho he dit”.

De cop la noia recentment casada pregunta:

-Quan has tornat?

-El 29 de juny.

-Ah, així no t’has quedat pel “fourth of july”?

Fourth of july? Deu ser difícil dir “quatre de juliol”.  He de fer un incís: les tres noies que parlen són ben catalanes. Tenen més accent que jo. Així que em sorprèn molt aquest ús dels anglicismes de manera gratuïta. Fourth of july.

I la noia segueix:

-Jo a la Xina em faig les ungles cada dues setmanes per que et posen un tractament ...

I una l’interromp:

-Dues setmanes? Jo he d’anar cada setmana. Aquestes són les darreres –diu, ensenyant la mà a les companyes.- Seran les meves ungles que són fluixes?

La de Boston es veu que viatja sovint a la Xina perque també fa un altre comentari d’allí però en perdo el fil perque pugen set nois joves que xerren de futbol i del Mundial que s’està celebrant actualment i parlen prou fort per a només sentir-los a ells.

Es veu que avui juga Espanya i estan fent apostes de com anirà el partit. Tots diuen que guanya "la roja”.

A un dels nois no li agrada un jugador –que no n’entenc el nom ni el conec- i els altres li diuen que com pot ser que digui això si és el que millor ha treballat tots els partits anteriors. Però que ha arribat molt cansat al Mundial i això es nota.

Miro de desconnectar-me d’aquesta conversa tan insustancial per a mi.

El meu veí segueix discutint amb la que suposo que és la seva dona amb audios de veu. Ara fins i tot ell aixeca una mica la veu. I si es truquen? No seria més fàcil i ràpid?

Una parella de francesos puja a Sarrià. Duen una guia de “Barcelone” i encara se’ls veu prou descansats. Suposo que baixen a Pl. Catalogne.

Intento parar l’orella i recordar el meu francès oxidat però parlen tant fluixet que només entenc “prendre le bus”. El bus turístic, potser?

I mica en mica les veus es van amuntegant les unes sobre les altres i el vagó es converteix en un orgue de grills.

Les noies de Boston baixen a Gràcia. Aniran a fer un “breakfast” a una “cute coffee shop”?

El xinés ara descansa i no hi ha més missatges ni recriminacions maritals.

Els nois del futbol segueixen parlant del bonic esport de  donar puntades de peu a una pilota.

Els francesos miren les aturades que queden per arribar a destí.

I jo, he passat una estona prou entretinguda malgrat que tenia pensat descansar.